Pla de barris i salut comunitària
El que determina la salut de les poblacions es troba en un 80% fora del sistema sanitari.
Tenir una vivenda digna, sense barreres arquitectòniques, poder disposar dels serveis bàsics i pagar-los, poder accedir a un treball, viure en entorns saludables, poder comprar els aliments, tenir un cuidador eficaç en cas de dependència…són factors que determinen l’estat de salut de les persones però que no podem modificar els professionals sanitaris.
Si indaguem en les causes d’un problema de salut ens apareixen circumstàncies que tenen a veure amb condicions de vida o desigualtats socials.
Així, la determinació dels governs en disminuir aquestes desigualtats sempre és la millor inversió de present i de futur. Els plans de barris, i la llei de barris que els va precedir, van servir per finançar programes d’intervenció integral amb un objectiu clar de millora urbanística, social i econòmica de les poblacions amb més necessitats. I Salut també hi era, però sempre com una part més de tot el que necessitava ser millorat.
L’adequació de les zones verdes i espais esportius o la supressió de barreres arquitectòniques són bàsiques per millorar la vida dels ciutadans, reduir desigualtats i evitar espais de marginalitat.
Concretament a la ciutat de Lleida, el primer pla de barris va ser al barri de la Mariola i el Centre d’Atenció Primària el va viure intensament. Considero que les millores van ser importants en la vida de molta gent; per exemple, van afavorir que algunes persones grans tinguessin l’oportunitat de sortir al carrer i no quedessin recloses en un pis sense ascensor.
Tanmateix, aquest és un procés de llarg recorregut, iniciat l’any 2005 i interromput per la manca de dedicació pressupostària, que precisa paciència però també insistència i sobretot cal una mirada oberta a la ciutadania que doni veu a les seves necessitats. És en aquest punt on estic convençuda que la salut comunitària és clau. Entenent que cal intersectorialitat i treball en equip, una participació real de la ciutadania i decisió política valenta perquè els recursos hi són.
El marc general d’un Pla de desenvolupament Comunitari està establert en un projecte global dins del qual es duen a terme nombroses actuacions. Els projectes concrets que s’implementen abasten tots els àmbits: salut, educació, formació, inserció social, entorn, espais públics, associacionisme, participació ciutadana, cultura, economia social, lleure, esport, etc.
Al meu entendre, els professionals sanitaris ens hem d’implicar en els plans de desenvolupament comunitari (Mariola-Escorxador-Pius XII i Centre Històric) i això ens permetrà treballar la salut amb qui més ho necessita, sense ser-ne el centre. Si volem donar autonomia a les persones hem d’estar receptius a les seves necessitats, no prendre protagonisme en les accions i no medicalitzar els seus moments vitals.
Per això, aposto per més equipaments i menys benzodiazepines, més esport obert a tothom i menys visites mèdiques, més cuidadors competents i menys ingressos hospitalaris. Més jardins i les voreres amples, més accés a la cultura i menys dependència dels serveis sanitaris, perquè la salut no ha de ser un bé de consum.
